MALLORY. EL MITE DE L’EVEREST. (J.L. MENDIETA)

Per què? "Perquè és allà" ("Because It’s There").

George Leigh Mallory va néixer l’any 1886. Provenia de l’alta societat anglesa i era un idealista amb una gran sensibilitat molt romàntica. A les nits, quan eren dins la tenda, allà dalt, sobre el seu Everest, en Mallory i els seus companys es llegien en veu alta trossos de Hamlet i El Rei Lear.

A les acaballes de la I Guerra Mundial, els feliços anys 20 es desplegaven en tres expedicions descobrint pam a pam la muntanya que va voler escalar "perquè és allà", vestit amb la seva jaqueta de llana, dibuixant a la seva retina una línia d’escalada, impregnant-se del paisatge que li oferien les agulles del món, el Cho Oyu, el Makalu, els Kangchenjungas que volien, com el mateix Everest, continuar posant una mica de la Terra allà on comença la resta de l’univers. El seu esperit invencible el va acompanyar a les neus del Chomolungma fins portar el seu cos a la mort, com van escriure els seus coetanis. Allà estaven les seves energies, la seva força vital, la seva capacitat com a alpinista, les seves dots de lideratge. Sol amb el seu costat primari, el d’home dur que tenia que resistir tot el que fos, i deixar a Anglaterra el jo emocional, la part sensible que el portava a compartir textos de Shakespeare amb un company de expedició, o a reconèixer en les plantes, "que creixen com si els agradés créixer gaudint de la pluja i el sol", la alegria de la vida; ni tampoc les imatges íntimes que acompanyaven un ésser abatussat quan descendia d’aquelles esgotadores i inhumanes geleres, i trobava sota els seus peus les mateixes flors entre les que la Ruth Turner, amb la que s’havia casat el 1914, caminava a Anglaterra. Allà havia quedat ella amb els seus fills (dues nenes i un nen), i cap a ells, qualsevol que fora la direcció dels seus passos, sentia que s’apropava una mica més, sobre tot durant la pansida expedició de l’any 21. Pot ser que George Mallory manqués de la fortuna de viure sense contradiccions, però, com un personatge shakespearià, amb la intensitat dels seus minuts altres vides construirien dies.

Encara que Mallory és a l’Everest com Whymper al Cerví, els alemanys al Nanga Parbat, o els polonesos a la sud del Lhotse el cas és que a dues de les tres vegades que li van plantejar d’unir-se al grup li va costar prendre la decisió de acceptar. Deixar el seu treball de mestre no li importava tant com abandonar de nou la seva família, a la que quasi no havia vist per causa de la guerra, o com el propi temor que provocava el sostre del món en un esperit que no es deixava vèncer com era el seu. Va acabar sent l’únic alpinista que va participar a les tres expedicions que es van organitzar en els anys 20, les tres primeres de la historia, i la seva participació va resultar cabdal. Fins aleshores, l’Everest sols s’havia reconegut a una certa distància.

L'Everest al segle XIX

Des de feia 70 anys, ja es sabia que era el sostre del món. Des de cents de quilòmetres de distància, les mesures l’havien confirmat amb gran precisió l’any 1856. L’any següent, Andrew Waugh va començar la seva campanya per a dotar al denominat Pic XV amb un nom de veritat, el del seu antecessor en el càrrec de Topògraf General d’aquesta colònia de l’imperi britànic que era la Índia. George Everest s’oposà tan com va poder però finalment Waugh va guanyar la partida l’any 1865 davant el consell de la Royal Geographical Society. Des de llavors el pic més alt del món porta el nom d’un geògraf que no volia que així fos perquè pensava que es devien respectar els topònims tradicionals.

Penetrar al Nepal era impossible, i al Tibet bastant més que perillós: els lames dels monestirs-fortalesa vigilaven constantment en busca d’estrangers per a matar-los però no sense abans torturar-los, com relata John Noel. Aquests perills tampoc espantaven a un jove militar britànic destinat a l’Índia, company d’escalades del conegut Albert Frederick Mummery. Era Charles Bruce, com Noel o com Younghusband, un més dels oficials que dedicaven el seu temps lliure no a regressar a la metròpoli sinó a explorar les recòndites valls de l’Himàlaia. Ell a més va proposar la primera expedició a l’Everest l’any 1893, però no havia arribat el seu moment.

La primera aproximació al Tibet fou militar, però amb la finalitat de temptejar si el país dels lames serviria de matalàs davant una hipotètica expansió xinesa. Pel 1903/4 Francis Younghusband va sortir de l’Índia i va entrar al Tibet amb un destacament. Els soldats, una vegada satisfeta la seva pròpia curiositat i signats els pactes que els interessaven, al·legaven no voler enrarir unes difícils relacions internacionals per a no fer concessions als muntanyencs. Durant aquesta missió, White va prendre alguna foto de l’Everest des de el costat septentrional a uns 100 km de distància. Vista amb els ulls de l’alpinista, la aresta nord semblava oferir possibilitats. Però això estava per descobrir. John Noel va entrar l’any 1913 clandestinament amb un petit grup de nepalesos, disfressat de musulmà. Va arribar a veure la muntanya a uns 60 km de distància, però no va poder obtenir cap imatge entre altres raons perquè es va barallar amb un dels tibetans que els van descobrir, el va matar i va tenir de sortir d’allí corrent.

L’Everest realment encara no havia començat. Tindrà que passar una dècada i la I Guerra Mundial, que va començar la mateixa setmana que George Mallory contreia matrimoni. Començava una nova vida als 28 anys amb tota la pressa del món per viure fent front a l’incertesa de l’evidencia: saber-se al mig d’un conflicte bèl•lic que va mobilitzar i matar a milions d’homes. A finals de l’any 1915, desprès del naixement de la seva filla, va seguir els passos dels seus amics i es va allistar a l’exèrcit. A diferencia de la majoria d’ells, ell no va morir a la guerra.

L’any 1919 va acabar la contesa, i el 1921 va començar la campanya de l’Everest. Darrera la expedició d’aquell any, i entre la del 1922 i la del 24, va donar un cicle de conferències a Amèrica. Durant aquest viatge va pronunciar la famosa resposta –"perquè és allà"– quan li preguntaren per què escalar l’Everest. Per aquell temps, ja tenia un reconegut prestigi com a escalador, "el millor que tenia l’Alpine Club" va escriure Younghusband a la seva mort.

Inicis escolars

Mallory va començar a escalar pels arbres i va continuar pels murs de la casa dels seus pares, la residència d’un capellà de Chesire. També va incloure entre les seves ascensions algunes muntanyes baixes i sense dificultat properes. A la fi, l’any 1904, amb 18 anys, el seu tutor del col·legi, Graham Irving, el va portar als Alps i van pujar al Mont Blanc, entre d’altres. Irving tenia múltiples temors sobre la viabilitat del seu projecte educatiu, que li semblava com ficar-se en un camp de mines. Reconeixia, per un costat, que no estava capacitat per a guiar als joves per les muntanyes, però encara li feia més por que l’acusessin de corrupció de menors. El seu primer temor es va confirmar, doncs, quan l’any 1909 va decidir publicar les seves experiències, li van ploure les crítiques. I un dels seus enfrontats era un escalador de molt prestigi: Geoffrey Winthrop Young.

El nivell al que escalava Young, company habitual de Josef Knubel, no fou superat pels escaladors britànics fins després de la II Guerra Mundial. Al mateix temps que començava la polèmica amb Irving, un amic comú li va presentar en Mallory. Lluny d’enemistar-se, va sorgir entre ambdós una forta amistat. No els unia sols la seva visió quasi mística de les muntanyes o del moviment a l’escalada o el plaer per cultivar el cos, també coincidien en literatura, poesia, dialèctica, i en una visió idealista i humanista del món. Young, que li deia al seu amic Gallahad en al·lusió al cavaller del rei Artur, fou qui va tenir les paraules clau per a inclinar en Mallory cap a la expedició del 21. "Serà una gran aventura i viuràs experiències útils per a la carrera de escriptor en la que penses".

Mallory i Irvin als anys 20

La vida del Mallory de vint anys girava entre el seu cercle d’amistats de la Universitat de Cambridge, on va freqüentar el denominat grup de Bloomsbury, i va ser fundador i actor de la Marlowe Dramatic Society. Amb Young, deu anys més gran que ell, es va integrar al món dels escaladores demostrant, per una banda, sang freda davant moments veritablement perillosos en un parell de situacions que podien haver sigut mortals, i, per una altra, un valor que li va causar alguna caiguda. Aquesta fou una crítica que es repetirà al llarg de la seva carrera. Durant la expedició de l’any 1921 el van acusar de córrer riscos innecessaris amb portadors inexperts. Per a uns altres era una mostra de la seva gran capacitat de lideratge, sabia que la clau de l’èxit era inundar de confiança els qui escalaven amb ell.

1921, les esperances marcides

MALLORY va ser sempre un pes pesat dins d’un grup de exploradors d’una gran personalitat, i un gran escalador, però no el més expert en altitud, ni tampoc tenia encomanada la direcció de la expedició de l’any 1921. El més expert era el metge Alexander Kellas, qui, abans de la guerra, cada estiu viatjava a l’Himàlaia, però mai havia dit una paraula als periodistes. Discretament havia entaulat contacte amb els xerpes i ascendit diverses muntanyes, va obtenir fotografies prohibides de la nord de l’Everest amb la complicitat d’un xerpa, va inspeccionar la zona i tenia un pla d’aproximació pirata que posteriorment es va demostrar factible. A judici de Stephen Venables, les seves opinions sobre la resposta humana en altitud van quedar també demostrades l’any 1978 quan Messner va pujar a l’Everest sense oxigen. Però Kellas va morir durant la marxa d’aproximació i el paper de reconèixer la muntanya va caure a les mans de Mallory qui no va poder comptar amb una ajuda inestimable per a prendre decisions claus durant la exploració. No va ser una tasca senzilla: les relacions amb la muntanya no ajudaren, doncs es va embravir constantment, i quelcom de semblant va ocórrer entre els companys.

Pel maig, el grup format per Mallory, Harold Raeburn, Kellas i Bullock, dirigits pel coronel Howard-Bury, partia de Darjeeling, al nord de l’Índia. La caravana va haver de donar un gran rodeig de més de 200 Km. davant la prohibició de creuar pel regne del Nepal. Per l’extrem oriental de Sikkim, van entrar al Tibet i des del nord avançaren cap a l’Everest. Ben aviat, van començar a caminar fora de qualsevol mapa. El Tibet, que havia seduït al disfressat Noel, a en Mallory li va produir tant de desgrat com les seves gents, que ara els escortaven.

La pressió fronterera entre Xina i Tibet (els tibetans acabaven de degollar a la majoria dels xinesos residents al Tibet) inclinaven al Dalai a buscar-se amics poderosos per si els seus veïns contraatacaven. A més, un diplomàtic britànic i estudiós d’aquell país i la seva cultura tenia una relació d’amistat amb el Dalai Lama. El seu tracte va ser fonamental per a aconseguir aquest desitjat salconduit: "Que els funcionaris i caps de Pharijong, Kampa, Tin-ki i Shekar sàpiguen que un grup de sahibs ha de venir a la muntanya sagrada Chomolungma....Doneu els ajuda i salvaguarda... Ja s’ha demanat als sahibs que respectin les lleis del país quan visitin Chomolungma i que no matin ocells ni altres animals, cosa que afligiria granment al poble... Sa Santedat el Dalai Lama es troba ara en relacions molt amistoses amb el govern de l’Índia...".

Kellas va morir de disenteria, i la bravesa d’en Mallory es va quedar sense un cervell que podria haver avançat resultats a la exploració. En un primer moment guardaven la esperança de poder fins i tot escalar. Quan van aconseguir instal•lar el seu campament base al començament de la gelera Rongbuk, la expedició es va desplegar en tres grups independents. En Mallory, primer, va pujar al coll situat a l’est del Pumori, va veure la aterradora Cascada del Khumbu i va decidir que per allí era impossible. Era mitjans de juliol.

Mallory ignorava la petita boca de la gelera est de Rongbuk. Va retrocedir i va rodejar per la vall de Khampa. Des d’allí, va veure el desitjat Coll Nord que donava accés a la muntanya i als seus peus la gelera per on havien d’haver entrat dos mesos abans. Va ser el gran descobriment que esperaven, però els havia costat molt de temps, esforç i assumir riscos pels que fou criticat. Llavors, setembre estava a punt d’acabar.

Mentrestant, Howard-Bury, el cap de l’expedició contra qui en Mallory havia desenvolupat una antipatia recíproca, va explorar el costat est de la muntanya, el Kangshung, per a donar-se compta de que aquesta vessant no era per a ells. Wheeler, el topògraf canadenc va fer un bon mapa del Rongbuk oriental per on en Mallory no havia entrat. La part inferior havia estat cartografiada però cap alpinista la havia reconegut. Mancava per saber com i on s’havia, o millor dit, es podien, col·locar els campaments.

Quan es decidí dur a terme la expedició de l’any 21, el president de l’Alpine Club es va comprometre amb Sir Francis Younghusband, a trobar escaladors joves i capaços. De principi li va dir tenir-ne dos, George Mallory i George Finch. Va comptar amb el primer, però el segon va ser rebutjat a l’examen mèdic. Finalment, tampoc van fer falta molt bons escaladors. Amb un, en Mallory escalant les pales nevades del seu Pic Nord o per a trobar el que denominaren Pas del Nord-est (Coll Nord) bastà. Aquella expedició prou en va tenir amb obrir un camí cap a la muntanya com per, a més a més, ascendir-la.

Malgrat tot, en el fons, s’abrigava la esperança d’una aproximació més ràpida i un atac brillant. De fet, quan Mallory va arribar al Coll Nord després de tallar 500 graons encara creia que al dia següent intentaria de fer el cim. Tota la informació que havia anat arribant a Europa al llarg de tot un estiu feia pensar que l’home s’havia trobat amb la muntanya impossible. Per a l’alpinisme i la exploració britànics, fou "l’estiu de les esperances marcides". Sols va reverdir quan Mallory va trobar aquest pas, però el seu càlcul de possibilitats era descoratjador: cinquanta contra una. Per a molts l’Everest seguia sense ser possible.

Podeu veure les imatges a: http://images.rgs.org/search_.aspx?eventID=22

1922, el sentiment del possible

Malgrat tot, la mida del Chomolungma havia estat presa. L’accés estava lliure: els seus protectors, els lames, feien com que creien que els occidentals anaven en busca dels seus déus blancs i sense enfadar als propis. L’Everest seria escalat, va escriure Younghusband, perquè l’home creix en saviesa mentre que la muntanya, encara que lluita amb les seves armes, no aprèn res de la experiència. I, a més, l’historia de la conquesta de l’altitud estava del bàndol humà: "Fa quaranta anys l’home era molt humil i no gosava pensar en una altura major de 6.000 metres, vint anys després havia arribat als 7.000, fa 10 va arribar als 7.500. La aritmètica mostra que darrera han de venir els nou mil metres, i llavors l’Everest serà vençut".

El com i el quan eren la incògnita. I en aquesta nova dimensió, la expedició de l’any 1922 anava a escriure la pàgina en la que s’escala per primer cop per sobre dels 8.000 metres. No va ser suficient per a l’Everest, però aquest rècord d’altura confirmava les teories. Primer ho aconseguiren Mallory, Norton i Somervell, sense usar oxigen (arribaren a la cresta Nord a 8100 m) i després George Ingle Finch, l’australià desnonat de l’expedició de l’any 1921 pel seu físic, i Geoffrey Bruce, utilitzant-lo (arribaren prop dels 8400 m). El feble Finch podria fins i tot haver aportat més coses. Per exemple, ell va rebutjar l’uniforme oficial de l’expedició, els vestits de "tweed" (punt de llana) confeccionats per Burberrys, i per contra va proposar d’utilitzar –ell així ho va fer– una jaqueta feta de tela de globus i omplerta amb plomissol. Els demés van rebutjar la seva idea. Després de la II Guerra Mundial, entre altres millores igualment importants, s’adoptarà una indumentària similar.

Més repercussió que el debat sobre la vestimenta, va tenir l’ús d’oxigen. Ja llavors es crearen dues escoles: partidaris i detractors, respirar aire pur en front al pes dels equips. Es va prendre la decisió de intentar-ho de ambdues maneres, però per això es van proposar de dissenyar uns equips d’oxigen fiables i lleugers. Els equips es fabricaren, però eren tan lleugers com pugui ser-ho una motxilla de 15 quilos i a la fi de la expedició solament dues no s’havien espatllat. Els amants de la muntanya-ficció afirmaren que amb un bon mecànic, la expedició hauria tingut èxit.

A més a més, els metges afirmaven llavors que no es podia viure per sobre de 6.000 metres, excepte descendint freqüentment. La expedició de l’any 1922 va abatre aquesta teoria al passar molt de temps a major altitud: acabava de descobrir l’aclimatació.

Si no es sabia bé que seria més eficaç en quant a l’ús o no d’oxigen, sobre la tècnica de l’ascensió no cabia cap dubte. El mètode polar, dissenyat per Longstaff, suposava establir i mantenir una cadena de campaments separats entre ells per la distància que un home podria recórrer en un dia. L’últim estaria situat a 600 metres del cim, doncs era aquesta la altura que s’estimava possible ascendir. El compromís que acompanya a aquest mètode seria titllat de nazi si no hagués estat concebut per un britànic. Així doncs, en paraules de John Noel: "Cada avenç, cada dipòsit construït ha de considerar-se com terreny conquerit a la muntanya. Ha de consolidar-se i defensar-se, i cap home ha d’abandonar mai una polsada de terreny guanyat, ni girat la esquena a la muntanya una vegada iniciat l’atac. Una retirada té un efecte moral desastrós. Si el grup de homes es veu combatut per circumstàncies imprevistes o el mal temps, ha de defensar el seu lloc i avançar de nou quan la oportunitat ho permeti. La batalla està perduda a mitges quan un grup assaltant gira la esquena a la muntanya. Ha d’avançar-se sense parar fins vèncer".

Aquesta era la pauta. I qui estava encarregat de que es respectés o permetre la seva transgressió era el ja general Charles Bruce. Ell estava al final d’una carrera alpinística que incloïa escalades en solitari, o amb Younghusband, Martin Conway, A.F. Mummery, entre d’altres, després de viure 30 anys a l’Índia i d’haver proposat la primera expedició a l’Everest i haver-se trepitjat innumerables valls i muntanyes de l’Himàlaia. Els personatges de la expedició de l’any 22 eren al menys tan increïbles com els del 21. Potser més escaladors. Repetia en Mallory, hi eren Finch, Somervell, Norton, i com a camera i historiador li donaren la seva oportunitat de veure l’Everest a en John Noel, que nou anys abans s’havia esmunyit al Tibet. "En ma vida em sento més venturós ni més fort que quan estic al cim de les geleres", contestava en Noel quan algú li preguntava sobre les seves dissorts a l’Himàlaia. També hi anava un no escalador, Geoffrey Bruce, cosí del general, amb la missió inicial d’encarregar-se dels xerpes i del transport.

La expedició de l’any 1922 abrigava la idea d’ascendir al cim. Tan altes intencions contrastaven amb la necessitat de explorar la part inferior de la muntanya. L’any 1921 Mallory havia arribat a la gelera oest del Rongbuk pel coll de Lakpa, ara es tenia d’explorar alpinísticament l’accés que havia passat desapercebut l’any anterior. Quatre homes i varis portadors dirigits per Longstaff precisaren de 10 dies d’abril caminant sense treva i dormint al ras amb 20 sota zero per a aconseguir-ho. Compliren la seva part del treball en equip i quedaren fora de combat.

A en Mallory també li va arribar el seu torn. Junt amb Somerwell, Norton i Morshead bateren el rècord d’altitud del duc dels Abruzzos i van dormir, és a dir van passar una terrible nit fuetejats pel vent, a 7.600 metres. Fou un intent sense oxigen amb en Mallory al capdavant tant el dia anterior, quan van sortir del Coll Nord, com el següent; beneficiant-se del seu secret, el seu mètode de respiració. Encara que era un bon escalador de roca, ell preferia la neu, i a les ascensions alpines havia desenvolupat una tècnica que consistia bàsicament en respirar compassant el pas de manera que aconseguia inspirar més aire. Aquesta era la teoria, doncs, a la pràctica, no li va explicar el mètode a ningú.

En Mallory i el seu grup, sense en Morshead, van arribar a 8.000 metres i van regressar. Evidentment s’havia de muntar un campament més, i ells havien sortit solament amb els seus queviures. Van recollir al seu company que es trobava bastant pitjor que quan l’havien deixat i al que tingueren que ajudar constantment. Baixaren de nit fins al Coll Nord on van arribar, després d’haver saltat esquerdes, tallat graons i arrossegat els seus culs, sense llum a les onze de la nit. En Norton, amb una orella congelada. En Morshead, amb mal d’altura, li devia la vida a en Mallory. Al dia següent, quan van continuar el descens, es creuaren amb en Finch i en Geoffrey Bruce que pujaven amb en John Noel. Ells sí usaven oxigen.

Mentre en Noel filmava des del Coll Nord, aquests van continuar la ascensió travessant cap a la dreta, cap el Gran Corredor en lloc de seguir per la línia d’en Mallory. Van superar en altitud la cota aconseguida pel seu company, i de sobte el mecanisme de l’oxigen d’en Bruce es va espatllar. En Finch va regressar a tota pressa abans de que caigués pendent avall, i va tenir que passar-li el seu tub mentre intentava resoldre la avaria. Ara era ell qui no tenia oxigen i se sentia morir. Se’n va recordar de que duia un adaptador en forma de T, l’acoblà i així pogueren respirar els dos de l’aire anglès que havia meravellat als xerpes, mentre l’australià, un dels pocs experts en manegar les botelles, ho arreglava. Encara van fer un intent de prosseguir, però quan estaven per sobre dels 8.300 metres s’adonaren de que havien esgotat les seves forces.

La expedició s’estirava. Per dalt, en Mallory i en Howard Somervell –els únics que s’havien recuperat–, junt amb Crawford, intentarien de nou l’ascensió. Per sota, els damnificats per l’Everest començaven la retirada per a curar les seves ferides: Finch, Longstaff, Morshead, Strutt. Encara que, en principi, s’havien plantejat de continuar la expedició a la tardor si no es tenia èxit a la primavera, la pèrdua d’efectius no feia presagiar que s’acomplís. Però a més, una allau s’encarregà de prendre la decisió de retirada: els tres sahibs es van salvar perquè anaven davant cap al Coll Nord, però va matar a set xerpes: Norbu, Lhakpa, Pasang, Pema, Sange, Dorje i Temba. Llavors, els lames de Rongbuk, complaguts en el compliment de les seves profecies, van afegir un nou fresc a les parets del seu monestir: entre el més terrible de la mitologia tibetana, l’home blanc jeia despullat, derrotat per la deessa Chomolungma.

Podeu veure les imatges a: http://images.rgs.org/search_.aspx?eventID=23

1924, començament del mite

En Mallory va treballar durant l’any 1923 en la tasca de promocionar la segona expedició escaladora a l’Everest amb la seva gira per Nord Amèrica. El seu paper l’any 1922 no va passar desapercebut: el mateix dia que havia superat els 8.000 metres sense oxigen va salvar la vida d’en Morshead; quan l’allau va sepultar els xerpes fou qui conservà energia suficient per a cavar en la neu i trobar a l’únic supervivent. A més seria l’únic que participaria en les tres expedicions. Malgrat això, ja amb 36 anys, es resistia a acceptar: el seu matrimoni, els seus fills, el seu recent lloc de catedràtic a Cambridge estiraven per un costat. Però el seu esperit inquiet el va portar de nou a l’Everest.

Als veterans s’hi van afegir altres de joves. D’entre ells l’Andrew Irvine, de 22 anys, a més de ser un destra mecànic d’aparells d’oxigen, s’havia comportat de forma admirable en dues expedicions de la Universitat d’Oxford al Pol. Aquestes virtuts, a les que s’afegia la seva atlètica constitució, les oposava a la seva inexperiència a la muntanya.

Els experts eren en Mallory, en Norton i en Somervell, aquest últim el company literari d’en Mallory. I ho van haver de demostrar tant prenent decisions, sobre tot degut a la malaltia que va contraure el general Bruce, com a la pràctica. Igual que al 1922, es va decidir acudir-hi en primavera i intentar-ho sense treva. Igual que l’any 1921 el mal temps fou persistent.

Expedició de 1924

Precisament durant un període en el que va créixer el temporal, quatre xerpes que estaven realitzant abastament en condicions molt dures, es quedaren aïllats al Coll Nord. Al quart dia, malgrat que les condicions de la muntanya seguien essent funestes, els tres sahibs van anar al seu rescat, encara que la sensació general era que no en tornaria cap. En Mallory va tenir de reobrir la "Xemeneia", pas angost i vertical que havia descobert i equipat amb una escala per a evitar les allaus mortals de la expedició anterior. Van aconseguir d’arribar fins a ells, i tingueren que baixar de nit ajudant a cada pas a aquests éssers que havien passat quatre dies a soles amb els seus déus enfadats. Rescatadors i rescatats es van desplomar totalment esgotats quan van veure que des del campament base havien sortit en la seva busca.

El retorn fou seguit d’un període de descans. A més, novament els aparells d’oxigen havien fallat. Es van fer dos grups: en Norton i en Somervell, que s’havien recuperat millor, ho intentarien sense oxigen. En Mallory i l’Irvine esperarien uns dies per que el primer descanses i el segon muntés un parell d’aparells, més un de reserva amb les restes.

Encara que en Somervell s’havia recuperat millor, arrossegava un mal de coll que el feia tossir i l’esgotava. Decidiren seguir un camí diferent al d’en Mallory: en lloc de connectar amb la aresta nord-est seguint la aresta nord, intentarien pujar pel Gran Corredor, que des de llavors es coneix amb el nom de Corredor Norton. Van obrir aquest camí i Norton va arribar fins els 8.572 metres (Somervell es quedà uns quants metres més avall), i sense oxigen, establint, així, un rècord que trigaria 54 anys a superar-se, quan Messner i Habeler van fer el cim sense oxigen. Com va escriure en Noel, de nou historiador cinematogràfic de la expedició, la distància assolida demostrava que "al home li és possible arribar al cim de l’Everest pel seu propi esforç i sense oxigen artificial".

Quatre dies després de l’ascensió de Norton i Somervell, el torn d’en Mallory i l’Irvine arribava, en paraules d’en Norton, "com una empresa desesperada". El propi Mallory va deixar escrit: "La sort està llançada. De nou per última vegada avancem per la gelera de Rongbuk cap a la victòria o cap a la derrota final". Ho feia amb les seves últimes forces, físicament, després del desgast sofert, no estava en el millor moment. L’Odell i l’Hazard els cobririen les espatlles des del campament del Coll Nord.

El primer objectiu d’en Mallory va tenir èxit. Instal•lar l’últim campament, el VI, més alt que mai. Fou a 8.160 metres, a les proximitats de l’aresta nord-est. Una vegada muntat, van enviar als portadors cap avall. Al dia següent, partint des de tan amunt i amb el temperament matinador d’en Mallory, tots confiaven en que els donaria temps de arribar al cim. Des del seu niu d’àligues fotogràfic, en Noel sabia com anaven a procedir i els seguiria amb els seus telescopis i cameres. Els buscà pels llocs concertats però no va torbar res. Ningú no va trobar res.

L’Odell va sortir dues vegades a la seva recerca en dos dies successius. Per dues vegades, una sense oxigen, va pujar fins el C6 esperant trobar-los i no fou així. Ell estava convençut d’haver-los vist arribar al Segon Esglaó, encara que quatre hores més tard del previst. Per això estimava que aconseguiren pujar i que van morir durant el descens. La última escena vista per l’Odell el 8 de juny cap a les 12:50 p.m. va constituir l’aliment dels més optimistes: "Tota la aresta "somital" i el cim de l’Everest estaven desembromats. Els meus ulls quedaren fixos en el petit punt negre que es retallava en una cresta de neu situada sota d’un relleix rocós de l’aresta; el punt negre es va moure. Llavors va aparèixer un altre punt negre que es va desplaçar per la neu fins reunir-se a la cresta amb el primer. Aquest es va aproximar, llavors, al gran esglaó rocós i al poc aparegué a dalt; el segon l’imità. Llavors tota aquella fascinant visió es va esvair, una vegada més, envoltada pels núvols".

El desig del cim que els expedicionaris de l’any 24, hereus dels extraordinaris esforços del 22 i del 21, mereixien es va mantenir viu fins l’expedició de l’any 1933. Llavors, els qui varen arribar fins la base del Segon Esglaó van tenir de baixar per a contar lo inexpugnable que els havia semblat. A més, van localitzar el piolet de l’Irvine per sota del Primer Esglaó, perdut lògicament en el descens. Així les coses, no els podia haver donat temps a pujar i baixar. Posteriorment, van sorgir noves teories que elucubraven sobre una separació dels dos escaladors: un d’ells, en Mallory hauria arribat al cim.

Podeu veure les imatges a: http://images.rgs.org/search_.aspx?eventID=24

La primera ascensió del Segon Esglaó va tenir que esperar fins l’any 1960. Una expedició xinesa havia decidit escalar el Chomolugma a tota costa. Aquesta ascensió no fou creguda en l’àmbit alpí occidental fins que en Chris Bonington es va entrevistar amb el cap de la expedició i va veure els peus sense dits de Chu Yin-hua. Aquest escalador, per a escalar la llosa de 3 metros de roca vertical del Segon Esglaó, col•locats estratègicament sobre uns 30 de neu de 60 graus, es va treure les botes i els mitjons. Encara i així no ho va aconseguir i sols amb un pas de muscles va poder superar aquest tram de roca. Posteriorment, a l’any 1975, la segona expedició xinesa va col•locar, a més del trípode al cim, una escala metàl•lica. L’Óscar Cadiach, el primer alpinista occidental que va repetir aquesta mítica ruta l’any 1985, senyalà que encara amb la escala la dificultat que comportava superar aquest relleix era un V. Per últim, Conrad Anker, un dels alpinistes de l’equip que ha trobat el cadàver d’en Mallory, s’ha pres la molèstia de escalar-lo en lliure, com previsiblement ho haurien fet en Mallory i l’Irvine. Va tenir de triar una línia diferent a l’escala: a aquesta altura la seva fissura "offwidth" va resultar un 6b, a nivell del mar hagués estat un V. En la seva descripció, el Segon Esglaó és quelcom més gran: 45 metres coronats per un mur desplomat de 7 metres.

Per molts anys han circulat rumors de que durant el primer ascens de la cresta nord per part dels xinesos, l’any 1960, s’havien trobat una corda de cànem i un pal de tenda a les lloses de la Cara Nord, per sota des Segon Esglaó, suggerint la possibilitat d’una altra ruta de Mallory i Irvine. Actualment s’ha demostrat que les restes en qüestió van ser trobades per sota del Primer Esglaó i pertanyien, amb tota probabilitat a les restes del Camp VI de l’expedició del 1933.

Però, la més la més intrigant d’aquestes pistes sorgeix durant el reconeixement xinès – japonès de la Cara Nord de l’Everest l’any 1979. Un escalador xinès, Wang Hongbao, va explicar a un dels japonesos, Ryoten Hasegawa, una història increïble: Durant l’expedició xinesa de l’any 1975, ell havia vist DOS cadàvers de l’època d’abans de la guerra. Un d’ells estava prop del Camp Base Avançat a l’Est de la Gelera Rongbuk i amb tota seguretat es tractava de Maurice Wilson, l’excèntric que havia mort pels voltants de l’any 1934. Però qui era el segon, a 8100 m, a la ruta de la Cresta Nord?. La comunicació entre els dos escaladors no era gens fàcil, cap d’ells entenia la llengua de l’altra. Però Wang repetia a Hasegawa una paraula, "English, English". Amb gestes va indicar que la roba que duia el mort estava tota estripada, es trencava només de tocar-la i el vent s’enduia els trossos. Quan Hasegawa va comprendre les explicacions del xinès, va sentir una esgarrifança –el cos només podia ser el d’en Mallory o l’Irvine! Però l’Everest no cedeix els seus fantasmes tan fàcilment. Just el dia següent d’haver explicat aquesta interessant història, Wang i dos dels seus companys van morir en una allau per sota del Coll Nord.

Molts havien dubtat que aquestes restes es poguessin trobar després de tots aquests anys. Però, l’any 1997, una expedició va passar pel que quedava del vell Camp V a la Cresta Nord, amb la tenda de lona verda, pals de fusta, estaques i varies llaunes de menjar que encara es podien reconèixer.

L’1 de maig de l’any 1999, una expedició de recerca ha trobat el cos d’en Mallori. Mig enterrat, jeia de bocaterrosa, amb la esquena quasi nua, doncs els anys i el vent li havien anat esquinçant la roba. La seva pell era encara més blanca que la neu que l’envoltava.

El cos de Mallory, el piolet d'Irvine i les ulleres, la brújula i el ganivet de Mallory

El misteri d’en Mallory i l’Irvine ha continuat viu a l’Everest durant tot aquest temps. Ara, a l’any 1999, 75 anys després de la desaparició, el seu cadàver ha estat trobat per una expedició de recerca en la línia de caiguda del piolet de l’Irvine. Entre els papers que duia al damunt l’últim dia de la seva existència en aquest món, no s’ha trobat cap pista que ens permeti donar llum al misteri. Així doncs, tota l’energia que el mític Mallory i aquelles expedicions van deixar a la muntanya, viatjarà al futur amb el pes de l’enigma que oculta la seva extraordinària dimensió

_______________________________________________

 

PUNT DE VISTA: (REINHOLD MESSNER)

La ascensió interminable

Durant trenta anys sempre vaig somniar amb allò: en Mallory aconsegueix el cim de l’Everest, puja i perd la vida en el descens. Des que a l’any 1949 el meu mare em va llegir la historia d’en Mallory i l’Irvine, a la llum de una làmpada de petroli en un refugi de muntanya a Gschmagenhart, als Dolomites, em persegueixen aquests herois en somnis diürns i nocturns ascendint més alt cap a enlloc, d’on mai més tornarien.

"Temps perfecte per a aquest treball" escrigué en Mallory al seu diari el matí del 7 de juny del 1924. Després ell i el seu company de 22 anys, l’enginyer Andrew Irvine, es van posar els pesats aparells d’oxigen i començaren a ascendir les dretes vessants. Mai no van tornar.

Ara un equip americà ha trobat al Mont Everest les restes de George L. Mallory; congelat, amb la pell blanca com de marbre i amb una cama trencada. La seva vella mòmia de 75 anys recupera l’antic mite, obre novament el debat: Va ascendir en Mallory la muntanya més alta del món l’any 1924?

Vestit amb una jaqueta de drap, polaines i botes de claus, i el cap ple de l’esperit victorià, va voler en Mallory, un professor anglès, vèncer aquell cim de 8.846 metres, el més alt del món. A l’Everest es veia, en aquella època, la imatge de lo invencible. A traves de la part nord tibetana, equipats amb tendes de lona, piolets de fusta i cordes de cànem, van ascendir els anglesos cap a la mort.

La seva desaparició l’any 1924 a la "zona de la mort" és més que una llegenda. Des de fa dècades els historiadors especulen, sobre tot, amb la idea de si en Mallory va assolir la seva meta. Oficialment figuren el neozelandès Edmund Hillary i un xerpa, Tensing Norgay, com els primers en ascendir a la muntanya sense cap tipus de dubte l’any 1953, des del Sud i sense contratemps.

Però el mite de l’any 1924 seguia a l’Everest. A l’any 1933 es va trobar a 8.400 metres un piolet. A l’any 1960 els alpinistes xinesos relaten haver trobat un cadàver amb les robes destrossades a 8300 metres. Podrien els anglesos haver vençut la muntanya?

Quan un equip de recerca liderat per l’escalador americà Eric Simonsen notifica l’1 de maig del 1999 que han "identificat el cadàver d’en Mallory sense cap mena de dubtes", tot el món pensa que la incògnita ha estat resolta. El congelat pioner jeia boca avall entre les roques, amb l’esquena descoberta, blanc com la cera, amb la corda encara envoltant el seu tors.

A mitjans de març havia sortit un equip d’onze components cap al Tibet, primer al campament base de la Gelera Rongbuk. Després, cinc d’ells van ascendir per la part nord cap a la seva zona de recerca. El seu descobriment i les seves fotografies són el resultat d’un treball ben planejat. Des del CB, a través dels prismàtics, en Jochen Hemmleb seguia al grup i dirigia els homes a través d’un walkie-talkie per la línia de caiguda del piolet de l’any 1933 cap amunt. L’estudiant de geologia de Frankfurt, coneixedor de la mítica expedició d’en Mallory, va dur a la avançada pel camí adequat. L’alpinista Conrad Anker va albirar sobre un relleix de pedra a 8250 metres quelcom que primer semblaven unes "estranyes línies blanques". Poc després va reconèixer sota les pedres i restes de roba el cos blanc d’un escalador mort, el peu esquerra es trobava encara dins una bota de claus ben conservada. Tíbia i fèmur estaven trencats. A una butxaca del cadàver hi havia una carta, era de l’esposa d’en Mallory. Al coll de la camisa estava brodat el nom de Mallory, la prova definitiva de que en Mallory havia estat trobat 75 anys després de la seva desaparició.

Però la incògnita perdura. Resolt a mitges no és res, encara que tots volessin saber amb "quasi absoluta certesa" que en Mallory va arribar al punt més alt i després va caure. No, la historia de l’escalada no ha de ser canviada per ara. La sospita de que els cavallers anglesos havien arribat al cim del sostre del món l’any 1924 no s’ha fet més evident amb aquesta troballa, sinó que ha perdut força. Sols si hi hagués fotos del lloc més alt de la Terra a la camera Kodak d’aquests antics pioners, existirien proves de l’impossible. Encara així la ascensió d’en Mallory és un gran assoliment dels principis de l’escalada d’altitud.

Els britànics, que havien arribat tard al Pol Nord i al Pol Sud, van apostar als anys vint per l’Himàlaia. La càrrega va començar l’any 1921. Una avançada, amb en Mallory pel davant, va arribar fins al Coll Nord (7066 metres). A l’any 1922 hi va tornar i junt amb l’Edward Norton i en Howard Somervell va entrar a la zona de la mort, molt per sobre dels 8.000 metres.

Avui en dia es poden trobar aquestes ascensions a les agències de viatges. En Mallory, en canvi, va ascendir cap a lo desconegut. Fanàtica, infantil i britànicament cercava el triomf a l’Everest a qualsevol preu. Per què? "Perquè era allà".

La nit abans de la sortida en Mallory i l’Irvine degueren estar preparant els aparells d’oxigen. Pel matí a les cinc surten de la seva tenda: bon temps, poc vent. El pes dels aparells d’oxigen: 17 quilos. A les 12,50h en Noell Odell divisa l‘equip d’atac al cim a través d’un forat entre els núvols. De la forma en que travessen un camp de neu a l’aresta nord-oest deuen estar en el Primer Esglaó. Aquest albirament en aquell relleix nevat serà l’últim. Poc després venen més núvols, boira de monsó, una tempesta de neu. Què vingué després?. El Segon Esglaó!. A 8.600 metres d’altura, quasi vertical, molt exposat. No sols totes les expedicions britàniques d’abans de la guerra s’encallaren aquí, sinó que a l’any 1975 els xinesos pujaren a aquest mur llargues escales d’alumini, i amb claus les van fixar. Aquesta i totes les expedicions posteriors utilitzaren aquestes ajudes d’escalada i reposaren les velles cordes fixes per les seves noves. El Segon Esglaó fins el dia d’avui no ha sigut escalat en lliure per ningú. Com pot en Mallory haver-ho assolit amb les seves botes de claus i 20 quilos de pes a la esquena? Ben cert, al Segon Esglaó els anglesos hi arribaren tard, massa tard. Fins el cim des d’aquí no hi ha dues o tres hores, sinó una eternitat.

Camp base i ascenció de Mallory i Irvine

Hi ha rutes alternatives? A l’esquerra del mur de roca hi ha una paret de gel que impedeix el pas, a la dreta un mur vertical. Sí, el Coll Norton, però és un rodeig enorme. Per en Mallory no hi havia una ruta alternativa per al cim. Així doncs en Mallory no és el primer que arribà al cim?. Així doncs són sols somnis?. Sí. La zona de trobada del cadàver demostra que en Mallory i l’Irvine van fallar en el Segon Esglaó i van donar la volta, per arribar pel camí més directe a la tenda. Això degué sortir malament. Per desgràcia.

En Mallory devia estar descendent quan va caure de l’Aresta Nord-oest. Va arrossegar l’Irvine amb ell?. O fou aquest qui va arrossegar l’heroi?

Tot assenyala a una caiguda. Segurament també es va acabar l’oxigen. I qui camina massa temps per la zona de la mort, i en Mallory va estar molt de temps allà dalt, se sent com després de l’anestesia, com si tingués cotó al cervell. Els músculs es paralitzen. En aquest estat apàtic qualsevol error pot ser mortal: una ensopegada, un bivac, la nit...

El mort està excel•lentment conservat. Però falta la màscara d’oxigen. Les ulleres de sol estaven a la seva motxilla, una senyal de que l’accident va ocórrer al caure la nit?, o en el "White Out"?, o fins i tot en el deliri? El mal d’altura no és un vici incurable, sols és perillós. No, aquest final tampoc els situa al cim, però qui sap d’antuvi com acaba un intent així?. I el que al menys no ho intenta, ni tan sols pot fracassar.

Esperem que es trobi la camera de fotos d’en Mallory. Però estic segur: no hi haurà fotos del cim.

Des del 1980, des que vaig ascendir l’Everest en solitari, pressentia que en Mallory i l’Irvine no podien haver estat al cim. Ara ho sé. Però la seva acció pionera pertany als moments culminants de l’alpinisme. Llàstima que no van regressar amb els vius, el seu esperit es va quedar allà dalt. No sols ho vaig sentir durant la meva ascensió solitària per la cara nord, sinó també al mirar velles fotografies de l’Everest. Com si la seva ascensió no acabés mai.